Aquest ponent és territori de nostàlgies,
de records evanescents
evocats amb insistència,
de lucidesa efímera i cansada,
de comprensió del temps i de la llum.

Aquest ponent és un mar que s’adorm,
una fuga encalmada,
la pluja blanca,
el rebost de les ombres.

Aquest ponent és un teixit de llàgrimes eixites,
de besos extingits,
de tendresa desada
a imatges i paraules que veneres.

Aquest ponent és fràgil,
temorenc,
lliurat sense recança al goig del tacte,
a la vida intuïda rere els ulls.

És un ponent que s’endurà el teu nom.

_ Carles Duarte _
Poeta català contemporani